Esperant la nit

Una col·lecció de retalls insignificants

Etiqueta: poesia

La supressió dels diacrítics com a recurs poètic

Recentment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet saber els canvis que proposen per renovar gramàtica del català, i el tema que més controvèrsia ha generat és sens dubte el dels accents diacrítics. Sense entrar al debat i a les raons (que l’IEC ha exposat força bé) m’ha sobtat no haver llegit ningú que parli de l’ambigüitat com a riquesa.

Parlo de l’antanàclasi, el recurs literari consistent en aprofitar l’homonímia per fer el que popularment es coneix com a joc de paraules. No vull entrar al debat dels diacrítics (me’n reservo l’opinió). Només vull deixar-vos aquests dos petits poemes que he escrit valent-me del previsible escenari futur. (Llegeixin-se aplicant una ortografia sense diacrítics.)

 

                Cop de natura

                Soc a la nit que ja no es calma

                que te set deus d’ulls massa trists

                i set botes netes de la ira

                amb un sol fet de moltes esperances.

 

                Res a la vida

                Vivia el si de la vida

                                delícies

                les visc quan les dones

                son del meu desig.

 


El primer poema té 2048 lectures possibles. El segon (només) en té 16.

La partida

Estic ben enrocat. Una partida (l’única) relativament calmada, amb la sensació de llibertat que, aparent o no, m’ha permès portar a terme sense grans preocupacions els moviments planejats.

Fins la posició actual. No hi ha cap amenaça visible i, si mai arriba, parteixo d’una estructura sorprenentment segura si recordem que aprenem a jugar a escacs durant la pròpia partida. Altres no han tingut la sort d’enfrontar-se a un rival benevolent.

No té sentit seguir construint una defensa contra un atac que potser mai arribarà. Necessito un pla. Potser començar a posicionar-me amb un pèl més d’agressivitat. Obrir alguna diagonal, pressionar a l’adversari, aprofitar la iniciativa. Fins i tot pot valdre la pena fer-ho a costa de la pròpia defensa. Portar el cavall de tres alfil rei a jugar al centre, potser? No. Segurament no val la pena minvar la solidesa del meu enroc.

Ser capaç de considerar els meus moviments a diverses jugades vista no em fa sentir més segur. Al final, tant el jugador que és capaç d’anticipar-se vuit jugades com aquell que només se n’anticipa una es troba amb el mateix dilema: de les posicions que es poden assolir, quina és la millor? La tria acaba sent igual per tothom. Ningú es deslliura de l’angoixa. Ser més intel·ligent no implica sentir-se més segur. Què moc?

Mai li he donat massa importància al fet, però el rellotge corre. La partida és molt lenta, sembla que hi ha temps de sobra. Només (només?) he gastat vint-i-tres anys. La bandera deu ser lluny.

Si vull jugar, sempre puc tirar d’alguna jugada d’espera. I mirar què passa. Potser el pla a triar m’acaba sent donat. O imposat. Sempre s’ha dit que més val triar, portar la iniciativa. Fet i fet, però, em sembla que tant hi fa. Esperar que el rival cometi un error per aprofitar-lo mai s’ha venut com un pla legítim, però qui ha volgut mai renunciar a l’esperança?

Algun dia serà hora de buscar el rei enemic. De guanyar aquell primer escac, que ni és victòria ni significa bonança, però que té gust a control. On és el rei rival? Repassat el taulell de dalt a baix, adonar-se’n que el joc no ha deixat veure el joc. No hi ha cap rei rival!

Pensar que s’ha guanyat sols ho pensen els necis. No es guanya eliminant el rei, sinó posant-lo en escac i mat.

La partida no la guanyaré mai. El rellotge segueix corrent. Només puc lluitar per evitar caure en escac i mat. I tenir la millor posició possible el dia que caigui la bandera.

 

 

La partida Immortal d'Andersen. En realitat, una més.