L’home empàtic va néixer gaudint d’una harmoniosa barreja de dolor, felicitat, avorriment i somnolència. Un cop el metge va haver marxat, ja només sentia la felicitat de ser mare i cert mareig ocasionat al veure tanta sang.

A mesura que l’home empàtic va anar creixent, el seu do s’anà fent cada cop més exagerat. Ja a l’escola li costava controlar aquella barreja grotesca de sentiments, que fusionaven el dolor del nen que plorava al rebre una puntada de peu i la sàdica alegria del seu botxí; la gana del qui no tenia entrepà i la son eufòrica de la mestra que va passar-se la nit anterior lligant-se al cambrer del bar de davant l’escola.

Al mateix temps que descobria els límits (cada cop més llunyans) de la seva empatia, s’adonava que no era capaç de saber d’on o de qui provenien. Ni tan sols si eren sentiments propis o aliens. Dia rere dia però anava descobrint sensacions més nombroses, variades i intenses, puix que s’allargava cada cop més el seu radi de recepció. L’empatia ja no es limitava als ocupants de la mateixa habitació. Va començar a notar els sentiments que naixien a l’edifici, al carrer, a les cases veïnes.

Mica en mica va anar notant com s’ampliava el radi d’efecte de la seva empatia, de la mateixa manera que la seva intensitat. La magnitud de la tragèdia va fer-se palesa quan conversava amb un químic amic seu. De sobte s’adonà que tenia certs coneixements de la matèria que no havia sentit mai abans, adquirits ara per la curta distància que els separava. I en acomiadar-se tot el saber va desaparèixer tan fugaçment com havia arribat. De la mateixa manera va sentir les puntades de peu que una dona embarassada rebia del seu nadó al passar pel seu costat d’una manera tan real que va sentir el mateix fetus a les seves pròpies entranyes, bevent de la seva sang.

Amb el pas del temps anà notant també unes sensacions vagues. No eren pas sensacions com les que tenia o com les que notava d’aquells qui l’envoltaven, sinó que estaven mancades de sentit o intenció clara. Després d’investigar molt les atribuí a certs animals.

Començà a experimentar sensacions estranyíssimes. Es sentia alt quan era a prop de gent alta, es sentia dona quan era al costat d’una dona i fins i tot deixà de veure al passar pel costat d’un invident. Sovint el seu cos es confonia amb el d’altri, o el que encara era pitjor, amb diversos cossos i formes alhora, no sempre d’humans ni d’éssers vius. Podia sentir-se metàl·lic quan s’apropava a un metall, lleuger quan bufava el vent i va aconseguir (o almenys va tenir-ne una ferma sensació) deixar d’existir quan va concentrar-se en el res format dins una campana de buit.

A poc a poc, l’home empàtic aprengué a llegir els pensaments aliens, quelcom no tan sols desagradable, sinó també perjudicial per a les seves relacions. Tanta era la intensitat dels pensaments que aprengué a llegir, que arribà un punt en que s’arribaven a confondre amb els pensaments propis de manera completament indistingible.

Perdé també la seva personalitat. Influenciada per les personalitats de tantíssims desconeguts, es dissolgué juntament amb tota la resta de trets que el caracteritzaven. A poc a poc deixà de ser ell mateix per començar a no ésser ningú.

No podia guiar-se per les seves pròpies necessitats. Arribà un moment en que dubtà radicalment que les tingués. Havia de menjar i beure en uns horaris marcats. Les seves activitats començaren a regular-se per la seva agenda diària. Descobrí també que no l’hi era pas necessari divertir-se (simplement podia anar on la gent s’ho estigués passant prou bé). Es decidí a no descansar ni dormir ja que, si es movia en cercles adequats, mai tenia son o esgotament. Hagué de reprendre aquestes activitats quan s’adonà del seu baix rendiment físic i la pèrdua de memòria ocasionada per la falta de son.

Quan la barreja de sentiments, pensaments i sensacions es va fer insuportable va decidir anar-se’n a viure a un poblet d’interior, de menys d’un centenar d’habitants. Una delícia en comparació al malestar que li causava Barcelona. Quantes emocions va arribar a sentir? Milers, potser milions?

Van passar un parell d’anys abans que tornés a sentir la mateixa sensació de quan vivia a la ciutat comtal. Va situar doncs l’horitzó de la seva empatia a uns cent cinquanta quilòmetres de distància. Incapaç de conviure amb la seva tortura (si és que la podia anomenar seva) va emigrar a Islàndia. Tal i com ja esperava, l’idioma no fou en cap moment un problema. Tot just arribar al país en qüestió no només aprengué islandès, sinó que els seus pensaments ja no fluïen en català, fent més dubtosa encara l’autoria d’aquests.

Per sorpresa seva, tan sols dos anys després tornava a sentir un malestar insuportable, un caos mental creixent, que va decidir aturar abans que fos massa tard. Sense dubtar-ho massa va tornar a emigrar, aquest cop a les Illes Hawaii. No obstant ja suposava el seu fatídic final, i resignat va anar acostumant-se, mica en mica, a un malestar cada cop major, que creixia de manera exponencial sense poder-ho evitar.

En qüestió de mesos una gran quantitat d’idiomes, pensaments, sentiments, coneixements i idees s’esllavissaren dins seu en un terrabastall incomprensible. Començà a sentir tot el món com a propi, a convertir-se en propietat de la mateixa humanitat. Naixia i moria a cada moment. Es sentia blanc, negre, xinès, mosca, argilós i aeri. Patia infarts i rebia desfibril·lacions executades per ell mateix. S’assassinava i es donava a llum. El talaven, el plantaven i el regaven. Una fam i un dolor insuportables s’apoderaren d’ell, originats per una desnodrida i penosa majoria de la població mundial.

Va penjar-se per acabar amb la seva agonia, i quan va fer-ho tota la població mundial va badallar sense poder evitar-ho.


Aquest conte fou guardonat l’any 2008 amb el 1r Premi del I Concurs de Literatura Periòdic Delta.