Constitucions de Catalunya del 1495

Constitucions de Catalunya del 1495

Tothom sap que, malauradament, a Espanya el franquisme, tot el que l’envolta i tot el que en deriva gaudeix d’una aura d’impunitat insana i impensable a qualsevol altra democràcia del món. El que no sap veure (o no vol veure) tothom és que aquesta contaminació, a casa nostra, ens arriba fins a la cuina. No parlo de la perpetració del ranci per part de les ments obertament retrògrades que Catalunya, com tot país normal, té i ha de tenir. Parlo de quelcom més pervers. El pecador? Televisió de Catalunya (i per tant també tot el que pertany a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), així com d’altres mitjans de comunicació que, tot i cometre la mateixa aberració, em dolen menys pel fet de ser de propietat privada. I quin és el pecat? L’ús d’un dels recursos que més agraden al manipulador de la història d’Espanya. El terme “preconstitucional”.

“Preconstitucional” és un mot tan afaiçonat que és fàcil no adonar-se de tots els paranys que amaga. D’entrada salta a la vista el més evident de tots: refereix tan sols a l’última de les constitucions espanyoles. I això porta immediatament a l’arma real. Posa, per exemple, qualsevol institució, bandera o càrrec de la Segona República Espanyola al mateix nivell que qualsevol institució, bandera o càrrec del franquisme. Sí. Si considerem la constitució actual, és tan preconstitucional Pi i Margall com Franco. Exhibeixen una bandera tan preconstitucional el manifestant amb la tricolor que el feixista amb la de l’aguileta. Però aquesta perversió no és l’única que genera el terme. Acceptar l’última constitució com l’única vàlida aprofita per donar-li una legitimitat addicional, un aire de ser la del millor dels mons possibles. Quan de fet, i cal que no ho oblidem mai, l’actual carta magna és tan legítima com moltes d’anteriors.

Així doncs, siguem-ne conscients i evitem els subterfugis que ens pretenen manipular per justificar grans errors històrics. Comencem a dir les coses pel seu nom. Republicà, franquista, isabelí, tant fa. Períodes amb les seves lleis i constitucions però molt diferents entre sí, les accions i els protagonistes dels quals no mereixen el mateix tracte ni ser englobats sota el mateix tendenciós mot.