Al noi dels mocadors de tela mai li havia preocupat en excés no saber perquè s’havia enamorat de la noia dels mitjons. Era un amor tan passional com irracional i ara, anys després i amb el cap fred, encara ho entenia menys. Era en certa mesura conscient que el fet que aquella relació hagués fracassat era el que l’empenyia a l’excés de zel en el filtratge selectiu de candidates a l’emparellament. Tot i l’escassetat de mostres empíriques per la seva teoria, havia arribat a la conclusió que sense un ferm conjunt d’interessos comuns tota relació estava destinada al fracàs.

Així va començar una recerca més exhauridora que exhaustiva, ben plagada de noies avorrides i cites dignes d’anecdotari. La primera relació la va tenir a rel de la desídia causada per la infructuositat del seu procés de selecció. Passats quatre mesos i amb la càrrega constant de ser conscient del seu error, va matar el festeig i va tornar a la feixuga rutina de buscar parella. La segona relació va trigar més en arribar, però la va entomar sabent que la Mabic era la noia de la seva vida. L’encaix era total, l’atracció sexual inigualable, els amics d’un i altre reclamaven noces i l’enamorament tan gran i tan intens que res semblava explicar perquè quan la Lina es va creuar a la vida del noi dels mocadors de tela ell va sentir que se n’enamorava encara amb més força del que mai s’havia estimat la Mabic. Tres setmanes més tard el noi dels mocadors de tela sopava al Sésamo amb la Lina mentre la Mabic plorava al llit. Ell mai es va sentir culpable. Dos anys i cent disset dies després el noi dels mocadors de tela sopava altra vegada al Sésamo disposat a demanar-li a la Lina que es casés amb ell.

I mentre la Lina obria la capseta amb l’anell, va recordar la noia dels mitjons.

Estimar és irreversible