Esperant la nit

Una col·lecció de retalls insignificants

Categoria: Literatura

La supressió dels diacrítics com a recurs poètic

Recentment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet saber els canvis que proposen per renovar gramàtica del català, i el tema que més controvèrsia ha generat és sens dubte el dels accents diacrítics. Sense entrar al debat i a les raons (que l’IEC ha exposat força bé) m’ha sobtat no haver llegit ningú que parli de l’ambigüitat com a riquesa.

Parlo de l’antanàclasi, el recurs literari consistent en aprofitar l’homonímia per fer el que popularment es coneix com a joc de paraules. No vull entrar al debat dels diacrítics (me’n reservo l’opinió). Només vull deixar-vos aquests dos petits poemes que he escrit valent-me del previsible escenari futur. (Llegeixin-se aplicant una ortografia sense diacrítics.)

 

                Cop de natura

                Soc a la nit que ja no es calma

                que te set deus d’ulls massa trists

                i set botes netes de la ira

                amb un sol fet de moltes esperances.

 

                Res a la vida

                Vivia el si de la vida

                                delícies

                les visc quan les dones

                son del meu desig.

 


El primer poema té 2048 lectures possibles. El segon (només) en té 16.

Estimar és irreversible

Al noi dels mocadors de tela mai li havia preocupat en excés no saber perquè s’havia enamorat de la noia dels mitjons. Era un amor tan passional com irracional i ara, anys després i amb el cap fred, encara ho entenia menys. Era en certa mesura conscient que el fet que aquella relació hagués fracassat era el que l’empenyia a l’excés de zel en el filtratge selectiu de candidates a l’emparellament. Tot i l’escassetat de mostres empíriques per la seva teoria, havia arribat a la conclusió que sense un ferm conjunt d’interessos comuns tota relació estava destinada al fracàs.

Així va començar una recerca més exhauridora que exhaustiva, ben plagada de noies avorrides i cites dignes d’anecdotari. La primera relació la va tenir a rel de la desídia causada per la infructuositat del seu procés de selecció. Passats quatre mesos i amb la càrrega constant de ser conscient del seu error, va matar el festeig i va tornar a la feixuga rutina de buscar parella. La segona relació va trigar més en arribar, però la va entomar sabent que la Mabic era la noia de la seva vida. L’encaix era total, l’atracció sexual inigualable, els amics d’un i altre reclamaven noces i l’enamorament tan gran i tan intens que res semblava explicar perquè quan la Lina es va creuar a la vida del noi dels mocadors de tela ell va sentir que se n’enamorava encara amb més força del que mai s’havia estimat la Mabic. Tres setmanes més tard el noi dels mocadors de tela sopava al Sésamo amb la Lina mentre la Mabic plorava al llit. Ell mai es va sentir culpable. Dos anys i cent disset dies després el noi dels mocadors de tela sopava altra vegada al Sésamo disposat a demanar-li a la Lina que es casés amb ell.

I mentre la Lina obria la capseta amb l’anell, va recordar la noia dels mitjons.

Estimar és irreversible

La partida

Estic ben enrocat. Una partida (l’única) relativament calmada, amb la sensació de llibertat que, aparent o no, m’ha permès portar a terme sense grans preocupacions els moviments planejats.

Fins la posició actual. No hi ha cap amenaça visible i, si mai arriba, parteixo d’una estructura sorprenentment segura si recordem que aprenem a jugar a escacs durant la pròpia partida. Altres no han tingut la sort d’enfrontar-se a un rival benevolent.

No té sentit seguir construint una defensa contra un atac que potser mai arribarà. Necessito un pla. Potser començar a posicionar-me amb un pèl més d’agressivitat. Obrir alguna diagonal, pressionar a l’adversari, aprofitar la iniciativa. Fins i tot pot valdre la pena fer-ho a costa de la pròpia defensa. Portar el cavall de tres alfil rei a jugar al centre, potser? No. Segurament no val la pena minvar la solidesa del meu enroc.

Ser capaç de considerar els meus moviments a diverses jugades vista no em fa sentir més segur. Al final, tant el jugador que és capaç d’anticipar-se vuit jugades com aquell que només se n’anticipa una es troba amb el mateix dilema: de les posicions que es poden assolir, quina és la millor? La tria acaba sent igual per tothom. Ningú es deslliura de l’angoixa. Ser més intel·ligent no implica sentir-se més segur. Què moc?

Mai li he donat massa importància al fet, però el rellotge corre. La partida és molt lenta, sembla que hi ha temps de sobra. Només (només?) he gastat vint-i-tres anys. La bandera deu ser lluny.

Si vull jugar, sempre puc tirar d’alguna jugada d’espera. I mirar què passa. Potser el pla a triar m’acaba sent donat. O imposat. Sempre s’ha dit que més val triar, portar la iniciativa. Fet i fet, però, em sembla que tant hi fa. Esperar que el rival cometi un error per aprofitar-lo mai s’ha venut com un pla legítim, però qui ha volgut mai renunciar a l’esperança?

Algun dia serà hora de buscar el rei enemic. De guanyar aquell primer escac, que ni és victòria ni significa bonança, però que té gust a control. On és el rei rival? Repassat el taulell de dalt a baix, adonar-se’n que el joc no ha deixat veure el joc. No hi ha cap rei rival!

Pensar que s’ha guanyat sols ho pensen els necis. No es guanya eliminant el rei, sinó posant-lo en escac i mat.

La partida no la guanyaré mai. El rellotge segueix corrent. Només puc lluitar per evitar caure en escac i mat. I tenir la millor posició possible el dia que caigui la bandera.

 

 

La partida Immortal d'Andersen. En realitat, una més.

L’empatia

L’home empàtic va néixer gaudint d’una harmoniosa barreja de dolor, felicitat, avorriment i somnolència. Un cop el metge va haver marxat, ja només sentia la felicitat de ser mare i cert mareig ocasionat al veure tanta sang.

A mesura que l’home empàtic va anar creixent, el seu do s’anà fent cada cop més exagerat. Ja a l’escola li costava controlar aquella barreja grotesca de sentiments, que fusionaven el dolor del nen que plorava al rebre una puntada de peu i la sàdica alegria del seu botxí; la gana del qui no tenia entrepà i la son eufòrica de la mestra que va passar-se la nit anterior lligant-se al cambrer del bar de davant l’escola.

Al mateix temps que descobria els límits (cada cop més llunyans) de la seva empatia, s’adonava que no era capaç de saber d’on o de qui provenien. Ni tan sols si eren sentiments propis o aliens. Dia rere dia però anava descobrint sensacions més nombroses, variades i intenses, puix que s’allargava cada cop més el seu radi de recepció. L’empatia ja no es limitava als ocupants de la mateixa habitació. Va començar a notar els sentiments que naixien a l’edifici, al carrer, a les cases veïnes.

Mica en mica va anar notant com s’ampliava el radi d’efecte de la seva empatia, de la mateixa manera que la seva intensitat. La magnitud de la tragèdia va fer-se palesa quan conversava amb un químic amic seu. De sobte s’adonà que tenia certs coneixements de la matèria que no havia sentit mai abans, adquirits ara per la curta distància que els separava. I en acomiadar-se tot el saber va desaparèixer tan fugaçment com havia arribat. De la mateixa manera va sentir les puntades de peu que una dona embarassada rebia del seu nadó al passar pel seu costat d’una manera tan real que va sentir el mateix fetus a les seves pròpies entranyes, bevent de la seva sang.

Amb el pas del temps anà notant també unes sensacions vagues. No eren pas sensacions com les que tenia o com les que notava d’aquells qui l’envoltaven, sinó que estaven mancades de sentit o intenció clara. Després d’investigar molt les atribuí a certs animals.

Començà a experimentar sensacions estranyíssimes. Es sentia alt quan era a prop de gent alta, es sentia dona quan era al costat d’una dona i fins i tot deixà de veure al passar pel costat d’un invident. Sovint el seu cos es confonia amb el d’altri, o el que encara era pitjor, amb diversos cossos i formes alhora, no sempre d’humans ni d’éssers vius. Podia sentir-se metàl·lic quan s’apropava a un metall, lleuger quan bufava el vent i va aconseguir (o almenys va tenir-ne una ferma sensació) deixar d’existir quan va concentrar-se en el res format dins una campana de buit.

A poc a poc, l’home empàtic aprengué a llegir els pensaments aliens, quelcom no tan sols desagradable, sinó també perjudicial per a les seves relacions. Tanta era la intensitat dels pensaments que aprengué a llegir, que arribà un punt en que s’arribaven a confondre amb els pensaments propis de manera completament indistingible.

Perdé també la seva personalitat. Influenciada per les personalitats de tantíssims desconeguts, es dissolgué juntament amb tota la resta de trets que el caracteritzaven. A poc a poc deixà de ser ell mateix per començar a no ésser ningú.

No podia guiar-se per les seves pròpies necessitats. Arribà un moment en que dubtà radicalment que les tingués. Havia de menjar i beure en uns horaris marcats. Les seves activitats començaren a regular-se per la seva agenda diària. Descobrí també que no l’hi era pas necessari divertir-se (simplement podia anar on la gent s’ho estigués passant prou bé). Es decidí a no descansar ni dormir ja que, si es movia en cercles adequats, mai tenia son o esgotament. Hagué de reprendre aquestes activitats quan s’adonà del seu baix rendiment físic i la pèrdua de memòria ocasionada per la falta de son.

Quan la barreja de sentiments, pensaments i sensacions es va fer insuportable va decidir anar-se’n a viure a un poblet d’interior, de menys d’un centenar d’habitants. Una delícia en comparació al malestar que li causava Barcelona. Quantes emocions va arribar a sentir? Milers, potser milions?

Van passar un parell d’anys abans que tornés a sentir la mateixa sensació de quan vivia a la ciutat comtal. Va situar doncs l’horitzó de la seva empatia a uns cent cinquanta quilòmetres de distància. Incapaç de conviure amb la seva tortura (si és que la podia anomenar seva) va emigrar a Islàndia. Tal i com ja esperava, l’idioma no fou en cap moment un problema. Tot just arribar al país en qüestió no només aprengué islandès, sinó que els seus pensaments ja no fluïen en català, fent més dubtosa encara l’autoria d’aquests.

Per sorpresa seva, tan sols dos anys després tornava a sentir un malestar insuportable, un caos mental creixent, que va decidir aturar abans que fos massa tard. Sense dubtar-ho massa va tornar a emigrar, aquest cop a les Illes Hawaii. No obstant ja suposava el seu fatídic final, i resignat va anar acostumant-se, mica en mica, a un malestar cada cop major, que creixia de manera exponencial sense poder-ho evitar.

En qüestió de mesos una gran quantitat d’idiomes, pensaments, sentiments, coneixements i idees s’esllavissaren dins seu en un terrabastall incomprensible. Començà a sentir tot el món com a propi, a convertir-se en propietat de la mateixa humanitat. Naixia i moria a cada moment. Es sentia blanc, negre, xinès, mosca, argilós i aeri. Patia infarts i rebia desfibril·lacions executades per ell mateix. S’assassinava i es donava a llum. El talaven, el plantaven i el regaven. Una fam i un dolor insuportables s’apoderaren d’ell, originats per una desnodrida i penosa majoria de la població mundial.

Va penjar-se per acabar amb la seva agonia, i quan va fer-ho tota la població mundial va badallar sense poder evitar-ho.


Aquest conte fou guardonat l’any 2008 amb el 1r Premi del I Concurs de Literatura Periòdic Delta.