Recentment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet saber els canvis que proposen per renovar gramàtica del català, i el tema que més controvèrsia ha generat és sens dubte el dels accents diacrítics. Sense entrar al debat i a les raons (que l’IEC ha exposat força bé) m’ha sobtat no haver llegit ningú que parli de l’ambigüitat com a riquesa.
Parlo de l’antanàclasi, el recurs literari consistent en aprofitar l’homonímia per fer el que popularment es coneix com a joc de paraules. No vull entrar al debat dels diacrítics (me’n reservo l’opinió). Només vull deixar-vos aquests dos petits poemes que he escrit valent-me del previsible escenari futur. (Llegeixin-se aplicant una ortografia sense diacrítics.)
Cop de natura
Soc a la nit que ja no es calma
que te set deus d’ulls massa trists
i set botes netes de la ira
amb un sol fet de moltes esperances.
Res a la vida
Vivia el si de la vida
delícies
les visc quan les dones
son del meu desig.
El primer poema té 2048 lectures possibles. El segon (només) en té 16.
Deixa un comentari