Recentment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet saber els canvis que proposen per renovar gramàtica del català, i el tema que més controvèrsia ha generat és sens dubte el dels accents diacrítics. Sense entrar al debat i a les raons (que l’IEC ha exposat força bé) m’ha sobtat no haver llegit ningú que parli de l’ambigüitat com a riquesa.

Parlo de l’antanàclasi, el recurs literari consistent en aprofitar l’homonímia per fer el que popularment es coneix com a joc de paraules. No vull entrar al debat dels diacrítics (me’n reservo l’opinió). Només vull deixar-vos aquests dos petits poemes que he escrit valent-me del previsible escenari futur. (Llegeixin-se aplicant una ortografia sense diacrítics.)

 

                Cop de natura

                Soc a la nit que ja no es calma

                que te set deus d’ulls massa trists

                i set botes netes de la ira

                amb un sol fet de moltes esperances.

 

                Res a la vida

                Vivia el si de la vida

                                delícies

                les visc quan les dones

                son del meu desig.

 

El primer poema té 2048 lectures possibles. El segon (només) en té 16.