Esperant la nit

Una col·lecció de retalls insignificants

Gràcies

Ahir va ser un dels dies més intensos de la meva vida i tinc la necessitat d’escriure algunes reflexions i, sobretot, fer molts agraïments. No doneu importància a l’ordre en que us enuncio: intento ser cronològic però majoritàriament escric tal i com em ve al cap. Ah, i no citaré explícitament a certs implicats per evitar possibles merders legals 😉

1. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest 1 d’octubre. Començant per la Generalitat de Catalunya i seguint per tots i cada un dels voluntaris i col·laboradors que van ajudar a que s’arribés al dia d’ahir. Han estat molts mesos de preparació dels quals alguns només en veiem el dia d’ahir, la punta de l’iceberg de tot plegat. Però han calgut mesos i moltes hores dedicades per fer-ho possible. Gràcies.

2. Gràcies als alcaldes i a tota la resta de representants públics que han desafiat la por per lluitar perquè ens poguem expressar. Gràcies també als ciutadans i treballadors públics que heu hagut de patir detencions i judicis enmig d’un ambient de persecució. A alguns us he vist patir i plorar alguns haver de defensar drets fonamentals i altres simplement víctimes de detencions indiscriminades. Gràcies.

3. Gràcies a tots els que el dissabte vau organitzar activitats lúdiques a tota Catalunya per mantenir oberts alguns centres. En especial, al Prat, els qui vau passar la nit al Centre Cívic Delta, a l’Hotel d’Entitats i a l’institut Baldiri Guilera amb mi. També als que, sense passar-hi la nit, ens vau portar menjar, beure, carregadors, ràdios i qualsevol altra cosa que vam necessitar. Gràcies.

4. Gràcies a tots els que us vau llevar a quarts de cinc del matí per venir a protegir els locals electorals ben d’hora ben d’hora, abans que arribessin els Mossos d’Esquadra i la Policia Local i que després durant el dia vau protegir aquests locals. Heu passat hores i hores dempeus per garantir el dret a vot. Sentiu-vos orgullosos, teniu el dret d’anar amb el cap ben alt. Gràcies.

5. Gràcies especialment als qui vau plantar cara de manera pacífica a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil. I penseu que, encara que us tanquessin els locals o us prenguessin els vots, la vostra feina no ha estat en va. No només no ha estat en va: ha estat crucial. Perquè mentre la policia era amb vosaltres no era a altres llocs. Cada minut que aguantàveu era un minut que garantíeu que al poble del costat es votés sense inciències. Les vostres ferides han estat els nostres escuts. I mai, mai a la vida us ho podrem agrair prou. Gràcies.

6. Gràcies als que malgrat no ser-hi (Xavi, Marina i tants altres) heu dedicat els vostres esforços des de la distància a mostrar aquí i al món què estava passant. Compartir notícies i ser actiu a les xarxes és també una feina necessària que els que érem al centre de l’acció sovint no podíem fer. Gràcies.

7. Gràcies als votats que heu superat la por i heu vingut a votar malgrat les cues, les dificultats i els temps d’espera causats pels problemes tècnics. Exercir el dret és alhora defensar-lo. Gràcies.

8. Gràcies als garants oficials de fer el refèrendum possible ahir. Apoderats, representants de l’administració, agents electorals. Gràcies per ser allà en tot moment per ajudar en la logística de tot el procés. Gràcies.

9. Gràcies als qui, sense ser garants oficials, heu ajudat en aquelles tasques logístiques que necessitaven improvisació. Voluntaris pels plans d’evacuació d’urnes si era necessari, gent disposada a saltar murs per salvar els preuats vots (Pablo i altres). Gràcies.

10. Gràcies als qui heu pensat en tot i ens heu portat des de megàfons (Arnau) fins a bosses d’escombraries (Alba, Eyre, Marta). Gràcies.

11. Gràcies Eire. Tu ja saps per què 😉 Gràcies.

12. Gràcies Mossos d’Esquadra i Policia Local – Guàrdia Urbana per garantir l’ordre públic i ser proporcionals en les vostres actuacions. Gràcies.

13. Gràcies als policies i guàrdies civils que en moments de tensió heu apartat companys vostres que volien fer ús de la violència. Tothom parla dels vostres companys malparits però hi ha molts vídeos, i en alguns d’ells he vist agents que sabíeu ser proporcionats i mantenir el cap fred. Sé que no sou tots iguals, i no us penso fotre a tots al mateix sac. Així que sí, alguns de vosaltres també sou a la meva llista. Gràcies.

14. Gràcies bombers. Em vau fer saltar les llàgrimes quan us vau presentar a donar-nos els vostres números de telèfon perquè us aviséssim si la policia utilitzava la violència contra nosaltres. Gràcies als que us vau posar a les primeres files per rebre els cops. Gràcies.

15. Gràcies als companys d’arreu d’Espanya (Ángel, Mapi, Víctor i altres) que us heu preocupat per nosaltres i ens heu donat suports quilòmetres enllà. Gràcies.

16. Gràcies també a tots els espanyols que us heu manifestat públicament per denunciar les agressions que patíem a Catalunya. Gràcies.

17. Gràcies als que heu agafat vols expressament per venir a votar (Òscar i altres) i per protegir el referèndum, malgrat els preus desorbitats dels vols. Gràcies.

18. Gràcies Catalunya per haver estat exemple de ciutadania mobilitzada i compromesa. Gràcies per lluitar pel que creieu, la democràcia i la pau. Gràcies.

19. Gràcies, Lara. Gràcies per fer-me costat en els moments en que la pressió o la por em dominaven, si calia deixant-ho tot de banda per abraçar-me. Gràcies.

20. I, finalment, gràcies a tots els que us vau mobilitzar en qüestió de minuts per venir a la plaça de l’església quan la Policia Local ens volia detenir a mi i a un altre company. Vaig avisar a dos amics (gràcies Roc, gràcies Sergi i gràcies als qui eren amb vosaltres per organitzar tan ràpid un poble) i passats dos minuts (dos minuts! pratencs, sou una passada!) vau començar a arribar corrents, en bicicleta, en cotxes que vau parar allà enmig per demanar que ens deixessin anar. [Nota: No portàvem absolutament res del que buscaven a sobre. Vam aclarir el malentès amb els agents (gràcies Policia Local) i ens van deixar anar.] Gràcies pels aplaudiments que em vau dedicar quan vaig tornar a la plaça sa i estalvi (no els mereixo) i gràcies perquè estar muntant ja en aquell moment acampades davant la comissaria per si em detenien passar-hi la nit (després de tantes hores seguides de mobilització!). Em vau posar la pell de gallina. I gràcies Ramon, gràcies Gemma per anar corrents directes a comissaria per si era necessari. Prat, sou un poble al·lucinant. Gràcies.

La supressió dels diacrítics com a recurs poètic

Recentment l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet saber els canvis que proposen per renovar gramàtica del català, i el tema que més controvèrsia ha generat és sens dubte el dels accents diacrítics. Sense entrar al debat i a les raons (que l’IEC ha exposat força bé) m’ha sobtat no haver llegit ningú que parli de l’ambigüitat com a riquesa.

Parlo de l’antanàclasi, el recurs literari consistent en aprofitar l’homonímia per fer el que popularment es coneix com a joc de paraules. No vull entrar al debat dels diacrítics (me’n reservo l’opinió). Només vull deixar-vos aquests dos petits poemes que he escrit valent-me del previsible escenari futur. (Llegeixin-se aplicant una ortografia sense diacrítics.)

 

                Cop de natura

                Soc a la nit que ja no es calma

                que te set deus d’ulls massa trists

                i set botes netes de la ira

                amb un sol fet de moltes esperances.

 

                Res a la vida

                Vivia el si de la vida

                                delícies

                les visc quan les dones

                son del meu desig.

 


El primer poema té 2048 lectures possibles. El segon (només) en té 16.

Estimar és irreversible

Al noi dels mocadors de tela mai li havia preocupat en excés no saber perquè s’havia enamorat de la noia dels mitjons. Era un amor tan passional com irracional i ara, anys després i amb el cap fred, encara ho entenia menys. Era en certa mesura conscient que el fet que aquella relació hagués fracassat era el que l’empenyia a l’excés de zel en el filtratge selectiu de candidates a l’emparellament. Tot i l’escassetat de mostres empíriques per la seva teoria, havia arribat a la conclusió que sense un ferm conjunt d’interessos comuns tota relació estava destinada al fracàs.

Així va començar una recerca més exhauridora que exhaustiva, ben plagada de noies avorrides i cites dignes d’anecdotari. La primera relació la va tenir a rel de la desídia causada per la infructuositat del seu procés de selecció. Passats quatre mesos i amb la càrrega constant de ser conscient del seu error, va matar el festeig i va tornar a la feixuga rutina de buscar parella. La segona relació va trigar més en arribar, però la va entomar sabent que la Mabic era la noia de la seva vida. L’encaix era total, l’atracció sexual inigualable, els amics d’un i altre reclamaven noces i l’enamorament tan gran i tan intens que res semblava explicar perquè quan la Lina es va creuar a la vida del noi dels mocadors de tela ell va sentir que se n’enamorava encara amb més força del que mai s’havia estimat la Mabic. Tres setmanes més tard el noi dels mocadors de tela sopava al Sésamo amb la Lina mentre la Mabic plorava al llit. Ell mai es va sentir culpable. Dos anys i cent disset dies després el noi dels mocadors de tela sopava altra vegada al Sésamo disposat a demanar-li a la Lina que es casés amb ell.

I mentre la Lina obria la capseta amb l’anell, va recordar la noia dels mitjons.

Estimar és irreversible

Preconstitucional

Constitucions de Catalunya del 1495

Constitucions de Catalunya del 1495

Tothom sap que, malauradament, a Espanya el franquisme, tot el que l’envolta i tot el que en deriva gaudeix d’una aura d’impunitat insana i impensable a qualsevol altra democràcia del món. El que no sap veure (o no vol veure) tothom és que aquesta contaminació, a casa nostra, ens arriba fins a la cuina. No parlo de la perpetració del ranci per part de les ments obertament retrògrades que Catalunya, com tot país normal, té i ha de tenir. Parlo de quelcom més pervers. El pecador? Televisió de Catalunya (i per tant també tot el que pertany a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), així com d’altres mitjans de comunicació que, tot i cometre la mateixa aberració, em dolen menys pel fet de ser de propietat privada. I quin és el pecat? L’ús d’un dels recursos que més agraden al manipulador de la història d’Espanya. El terme “preconstitucional”.

“Preconstitucional” és un mot tan afaiçonat que és fàcil no adonar-se de tots els paranys que amaga. D’entrada salta a la vista el més evident de tots: refereix tan sols a l’última de les constitucions espanyoles. I això porta immediatament a l’arma real. Posa, per exemple, qualsevol institució, bandera o càrrec de la Segona República Espanyola al mateix nivell que qualsevol institució, bandera o càrrec del franquisme. Sí. Si considerem la constitució actual, és tan preconstitucional Pi i Margall com Franco. Exhibeixen una bandera tan preconstitucional el manifestant amb la tricolor que el feixista amb la de l’aguileta. Però aquesta perversió no és l’única que genera el terme. Acceptar l’última constitució com l’única vàlida aprofita per donar-li una legitimitat addicional, un aire de ser la del millor dels mons possibles. Quan de fet, i cal que no ho oblidem mai, l’actual carta magna és tan legítima com moltes d’anteriors.

Així doncs, siguem-ne conscients i evitem els subterfugis que ens pretenen manipular per justificar grans errors històrics. Comencem a dir les coses pel seu nom. Republicà, franquista, isabelí, tant fa. Períodes amb les seves lleis i constitucions però molt diferents entre sí, les accions i els protagonistes dels quals no mereixen el mateix tracte ni ser englobats sota el mateix tendenciós mot.

La partida

Estic ben enrocat. Una partida (l’única) relativament calmada, amb la sensació de llibertat que, aparent o no, m’ha permès portar a terme sense grans preocupacions els moviments planejats.

Fins la posició actual. No hi ha cap amenaça visible i, si mai arriba, parteixo d’una estructura sorprenentment segura si recordem que aprenem a jugar a escacs durant la pròpia partida. Altres no han tingut la sort d’enfrontar-se a un rival benevolent.

No té sentit seguir construint una defensa contra un atac que potser mai arribarà. Necessito un pla. Potser començar a posicionar-me amb un pèl més d’agressivitat. Obrir alguna diagonal, pressionar a l’adversari, aprofitar la iniciativa. Fins i tot pot valdre la pena fer-ho a costa de la pròpia defensa. Portar el cavall de tres alfil rei a jugar al centre, potser? No. Segurament no val la pena minvar la solidesa del meu enroc.

Ser capaç de considerar els meus moviments a diverses jugades vista no em fa sentir més segur. Al final, tant el jugador que és capaç d’anticipar-se vuit jugades com aquell que només se n’anticipa una es troba amb el mateix dilema: de les posicions que es poden assolir, quina és la millor? La tria acaba sent igual per tothom. Ningú es deslliura de l’angoixa. Ser més intel·ligent no implica sentir-se més segur. Què moc?

Mai li he donat massa importància al fet, però el rellotge corre. La partida és molt lenta, sembla que hi ha temps de sobra. Només (només?) he gastat vint-i-tres anys. La bandera deu ser lluny.

Si vull jugar, sempre puc tirar d’alguna jugada d’espera. I mirar què passa. Potser el pla a triar m’acaba sent donat. O imposat. Sempre s’ha dit que més val triar, portar la iniciativa. Fet i fet, però, em sembla que tant hi fa. Esperar que el rival cometi un error per aprofitar-lo mai s’ha venut com un pla legítim, però qui ha volgut mai renunciar a l’esperança?

Algun dia serà hora de buscar el rei enemic. De guanyar aquell primer escac, que ni és victòria ni significa bonança, però que té gust a control. On és el rei rival? Repassat el taulell de dalt a baix, adonar-se’n que el joc no ha deixat veure el joc. No hi ha cap rei rival!

Pensar que s’ha guanyat sols ho pensen els necis. No es guanya eliminant el rei, sinó posant-lo en escac i mat.

La partida no la guanyaré mai. El rellotge segueix corrent. Només puc lluitar per evitar caure en escac i mat. I tenir la millor posició possible el dia que caigui la bandera.

 

 

La partida Immortal d'Andersen. En realitat, una més.

Teorema de la noia maximal

Definició

Donat un conjunt F de dones, anomenarem noia maximal a tota noia tal que no existeix cap noia millor que ella (entesa com a millor parella sentimental) a F.

Lema 1

Donat qualsevol conjunt de noies, la relació “millor que” estableix un ordre parcial estricte.

Demostració

  1. Irreflexivitat. Efectivament, cap noia és millor que ella mateixa.
  2. Transitivitat. Si la noia A és millor que la noia B i la noia B és millor que la noia C, aleshores la noia A és millor que la noia C.*
  3. Asimetria. És conseqüència directa de a) i b).

Lema 2

Tot conjunt no buit ordenat estrictament i parcial té un subconjunt d’elements maximals no buit.

Demostració

Sigui X un conjunt no buit ordenat estricament i parcial (per una relació d’ordre <) i sigui x ∈ X un element de X. Per cada element y ∈ X tal que y ≠ x, mirem si x < y. Si per cap y és compleix x < y, ja hem acabat (doncs x pertany al subconjunt d’elements maximals). Si trobem un y que compleix x < y, repetim el procediment prenent y com a element. La transitivitat del conjunt ens assegura que no prendrem el mateix element més d’una vegada, i l’element final serà al subconjunt d’elements maximals.

Teorema (de la noia maximal)

Per tot conjunt F de dones, existeix un subconjunt no buit M de noies maximals.

Demostració

Es desprèn de manera directa dels lemes 1 i 2.

Corol·lari 1

Coneixeràs com a mínim a una noia maximal entre totes les noies que coneixeràs mai.

Corol·lari 2 (Teorema de la parella maximal)

Si tens com a mínim una relació de parella al llarg de la teva vida, tindràs una relació de parella amb una noia maximal entre les noies amb qui has tingut relació de parella.

Corol·lari 3 (Teorema de la mitja llimona)

Que una noia sigui maximal en el conjunt de noies que coneixeràs no garanteix que tu siguis un noi maximal en el conjunt de nois que ella coneixerà.

*La demostració queda com a exercici pel lector.

L’empatia

L’home empàtic va néixer gaudint d’una harmoniosa barreja de dolor, felicitat, avorriment i somnolència. Un cop el metge va haver marxat, ja només sentia la felicitat de ser mare i cert mareig ocasionat al veure tanta sang.

A mesura que l’home empàtic va anar creixent, el seu do s’anà fent cada cop més exagerat. Ja a l’escola li costava controlar aquella barreja grotesca de sentiments, que fusionaven el dolor del nen que plorava al rebre una puntada de peu i la sàdica alegria del seu botxí; la gana del qui no tenia entrepà i la son eufòrica de la mestra que va passar-se la nit anterior lligant-se al cambrer del bar de davant l’escola.

Al mateix temps que descobria els límits (cada cop més llunyans) de la seva empatia, s’adonava que no era capaç de saber d’on o de qui provenien. Ni tan sols si eren sentiments propis o aliens. Dia rere dia però anava descobrint sensacions més nombroses, variades i intenses, puix que s’allargava cada cop més el seu radi de recepció. L’empatia ja no es limitava als ocupants de la mateixa habitació. Va començar a notar els sentiments que naixien a l’edifici, al carrer, a les cases veïnes.

Mica en mica va anar notant com s’ampliava el radi d’efecte de la seva empatia, de la mateixa manera que la seva intensitat. La magnitud de la tragèdia va fer-se palesa quan conversava amb un químic amic seu. De sobte s’adonà que tenia certs coneixements de la matèria que no havia sentit mai abans, adquirits ara per la curta distància que els separava. I en acomiadar-se tot el saber va desaparèixer tan fugaçment com havia arribat. De la mateixa manera va sentir les puntades de peu que una dona embarassada rebia del seu nadó al passar pel seu costat d’una manera tan real que va sentir el mateix fetus a les seves pròpies entranyes, bevent de la seva sang.

Amb el pas del temps anà notant també unes sensacions vagues. No eren pas sensacions com les que tenia o com les que notava d’aquells qui l’envoltaven, sinó que estaven mancades de sentit o intenció clara. Després d’investigar molt les atribuí a certs animals.

Començà a experimentar sensacions estranyíssimes. Es sentia alt quan era a prop de gent alta, es sentia dona quan era al costat d’una dona i fins i tot deixà de veure al passar pel costat d’un invident. Sovint el seu cos es confonia amb el d’altri, o el que encara era pitjor, amb diversos cossos i formes alhora, no sempre d’humans ni d’éssers vius. Podia sentir-se metàl·lic quan s’apropava a un metall, lleuger quan bufava el vent i va aconseguir (o almenys va tenir-ne una ferma sensació) deixar d’existir quan va concentrar-se en el res format dins una campana de buit.

A poc a poc, l’home empàtic aprengué a llegir els pensaments aliens, quelcom no tan sols desagradable, sinó també perjudicial per a les seves relacions. Tanta era la intensitat dels pensaments que aprengué a llegir, que arribà un punt en que s’arribaven a confondre amb els pensaments propis de manera completament indistingible.

Perdé també la seva personalitat. Influenciada per les personalitats de tantíssims desconeguts, es dissolgué juntament amb tota la resta de trets que el caracteritzaven. A poc a poc deixà de ser ell mateix per començar a no ésser ningú.

No podia guiar-se per les seves pròpies necessitats. Arribà un moment en que dubtà radicalment que les tingués. Havia de menjar i beure en uns horaris marcats. Les seves activitats començaren a regular-se per la seva agenda diària. Descobrí també que no l’hi era pas necessari divertir-se (simplement podia anar on la gent s’ho estigués passant prou bé). Es decidí a no descansar ni dormir ja que, si es movia en cercles adequats, mai tenia son o esgotament. Hagué de reprendre aquestes activitats quan s’adonà del seu baix rendiment físic i la pèrdua de memòria ocasionada per la falta de son.

Quan la barreja de sentiments, pensaments i sensacions es va fer insuportable va decidir anar-se’n a viure a un poblet d’interior, de menys d’un centenar d’habitants. Una delícia en comparació al malestar que li causava Barcelona. Quantes emocions va arribar a sentir? Milers, potser milions?

Van passar un parell d’anys abans que tornés a sentir la mateixa sensació de quan vivia a la ciutat comtal. Va situar doncs l’horitzó de la seva empatia a uns cent cinquanta quilòmetres de distància. Incapaç de conviure amb la seva tortura (si és que la podia anomenar seva) va emigrar a Islàndia. Tal i com ja esperava, l’idioma no fou en cap moment un problema. Tot just arribar al país en qüestió no només aprengué islandès, sinó que els seus pensaments ja no fluïen en català, fent més dubtosa encara l’autoria d’aquests.

Per sorpresa seva, tan sols dos anys després tornava a sentir un malestar insuportable, un caos mental creixent, que va decidir aturar abans que fos massa tard. Sense dubtar-ho massa va tornar a emigrar, aquest cop a les Illes Hawaii. No obstant ja suposava el seu fatídic final, i resignat va anar acostumant-se, mica en mica, a un malestar cada cop major, que creixia de manera exponencial sense poder-ho evitar.

En qüestió de mesos una gran quantitat d’idiomes, pensaments, sentiments, coneixements i idees s’esllavissaren dins seu en un terrabastall incomprensible. Començà a sentir tot el món com a propi, a convertir-se en propietat de la mateixa humanitat. Naixia i moria a cada moment. Es sentia blanc, negre, xinès, mosca, argilós i aeri. Patia infarts i rebia desfibril·lacions executades per ell mateix. S’assassinava i es donava a llum. El talaven, el plantaven i el regaven. Una fam i un dolor insuportables s’apoderaren d’ell, originats per una desnodrida i penosa majoria de la població mundial.

Va penjar-se per acabar amb la seva agonia, i quan va fer-ho tota la població mundial va badallar sense poder evitar-ho.


Aquest conte fou guardonat l’any 2008 amb el 1r Premi del I Concurs de Literatura Periòdic Delta.